AGULLES DE CAP
2005
BORRATXO PERDUT
Em diuen borratxo,
però mai no ho estic
potser us fa l’efecte,
però no té sentit;
tot el que veig doble
és que està repetit
traieu-me les rodes,
que no em volti el llit.
No és cert que els borratxos
diuen la veritat
n’he vist més de trenta
i tots m’han enganyat;
el portal de casa,
me l’han amagat
deu ser algun bromista
que va ben torrat.
Uns diuen que no;
els altres, que sí;
d’això, en té la culpa
el que posa aigua al vi.
No sé per què fan
els carrers tan estrets
avui m’empenyien
totes les parets
em ventaven coces
totes les canals
la sort que he tingut
d’arrapar-me als fanals.
Arribo a la casa
i no trobo el forat
la clau deu ser torta
o el pany embussat
surt la meva dona,
diu que vaig ben gat
sempre està de conya
o pot ser m’ho ha semblat.
Uns diuen que no;
els altres, que sí;
d’això, en té la culpa
el que posa aigua al vi.
És com les veïnes,
si em pixo als replans
no estan informades
que ho faig sense mans;
no tingueu cap dubte
que cal apreciar,
que, si la fas curta,
costa d’apuntar.
Si un dia de sobte
i per casualitat
tingués un mal beure
i vaig empastifat
és que he begut aigua
amb bromur rebaixat
que no treu la set
però et deixa destrempat.
Uns diuen que no;
els altres, que sí;
d’això, en té la culpa
el que posa aigua al vi.
La de Karabanya,
la de Biladrau,
la de les muntanyes,
la pluja quan cau
o l’aigua del Karme,
Perrié, de Vitxí,
de Beri, de Kaldes
o la Font del pi.
Que jo prefereixo
el suc del raïm
que és la medecina
millor que tenim
guareix les ferides,
l’esperit de vi;
pleguem de parides,
que vaig a dormir.
Uns diuen que no;
els altres, que sí;
d’això, en té la culpa
el que posa aigua al vi.