LES FERIDES DELS HAMS

Ballen les barques del port
al ritme de les onades
que tornen mortes de son,
s’han escapat amb l’albada.

Enamorant horitzons,
maregasses, nits tancades,
les carícies dels timons
i els plecs de la mar salada.

S’aturen els pescadors
amb les panxes desinflades,
amb els batecs dins del cor
i una il·lusió a les mirades.

A la taverna del coix
amb el vi, la cansalada,
les cerveses i els llardons
donen aire als pulmons
per cantar les tonades.

Que parlen dels oceans,
dels peixos dels gavians,
de les nits més calmades.

De les ferides dels hams
dels amics, dels germans
de les noies somiades.

De les traïcions de tants vents
mentre els escuradents
trinxen a queixalades.

La gorra escup el serrell
dels qui s’han deixat la pell
travessant les matinades.

Entren els estibadors
amb les esquenes suades,
també xops els mocadors,
les armilles empolsades.

Els caliquenyos premsats
entre les dents escairades,
les durícies a les mans,
les barbes abandonades.

Entre els sons d’un acordió
una dona para taules,
el seu riure i l’aiguardent
els deixa sense paraules.

Naufragis del pensament,
pecats venials que s’avaren,
conspiren els sentiments
i les passions es disparen.

I tornaran a brindar
per trobar-se demà
i plantar-li la cara.

Al petit Mediterrà
que els tornarà a estimar
refugiant-se a les cales.

Allunyats dels espigons
cantaran les cançons
més o menys afinades.

Per projectar vers l’espai
entre un pinyol i un esglai
l’emoció de les balades.