A LA LLUM DEL FAR

Far, que t’encens i t’apagues
com jo quan estic amoïnat.
Llum, que traspasses les albes
fins que els matins van surant.

Vull retenir cada impacte,
com si estigués bategant
en el repòs d’un dissabte
el somriure i les ganes de viure
en el cor d’un infant

Far, que et desplegues i amagues,
com els petons més profunds
que vaig robant de vegades
sota els fanals moribunds.

Omple de llum la silueta
que encararé a l’horitzó,
on he enfonsat les maletes
d’un viatge, on no cal equipatge
si no té retorn.

Far, he tornat a ensorrar-me;
un cop més he de tornar a aixecar-me
i posar-me a somiar.

El vent, simplifica els trajectes
de les gavines al vol.
El mar, ha tirat les arestes
per on ha d’anar a morir el sol.

Tinc un jardí fet d’onades
per compartir, si tu vols,
les platges abandonades
i el ramal d’un petit temporal
que està cobert de pols.

Far, he tornat a ensorrar-me;
un cop més he de tornar a aixecar-me
i posar-me a somiar.

Far, he tornat a enrocar-me;
necessito marxar per trobar-me,
m’hauràs de guiar.