VIATGE INTERIOR

1999

Rumba a la mare

Encara hi sóc a temps de dedicar-te algun dels meus moments,
d’aquells que sempre tinc per a l’altra gent.

Et queixes si no em veus, et dic que massa feina i tu t’ho creus;
t’han dit que estic ficat per tot arreu.

No et pensis que no sé que a voltes t’he fet mal sense voler;
ja saps que sóc així, però també creus en mi.

Et sobren les raons per ajustar de nit els finestrons,
per si la solitud avui passa de tu.

Ningú et podrà tornar allò que en Joan un dia es va emportar,
carícies endreçades als dos cors.

I l’últim raig de llum que va quedar atrapat en els seus ulls,
buidant tot el teu món de contingut.

Però mai no et vas rendir i vas plantar-li cara al teu destí,
esterrejant les nits i espolsant els matins.

Donant més força als vents i transformant la ràbia en sentiment,
reconvertint els plors en guspires d’amor.

M’hauré d’acomiadar dient-te vinga mare, fins demà,
no et cansis i procura reposar.

Mentre jo vaig marxant, darrera la finestra em va mirant
i espero que ho pugi fer per molts anys.

D’aquesta dona he après a treure forces d’allà on no hi ha res,
a viure intensament tots els reptes del temps.

A ser com he sigut amb tots els meus defectes i virtuds,
i a escriure avui que puc la rumba lenta del sud.