VIATGE INTERIOR

1999

Borratxos de mar

Darrera les veles blanques on el mar s’eixampla i es toquen els blaus,
on les tempestes s’espanten i els mapes escampen tots els oceans.
On neix una havanera, on les primaveres es renten les mans,
la proa van encarant, de garbí cap a llevant,
a dues milles o més desmallen les xarxes uns quants mariners.

Damunt la coberta, hi ha un cert moviment,
les caixes són plenes de peixos d’argent,
esquiven la mandra llençant els cubells,
plens d’aigua salada que esquitxen els vents.

Tot just el dia es desperta i la vila deserta es divisa allà al fons,
el cel estén els seus núvols i el tel de la lluna ja està mort de son,
la barca llisca lleugera per una catifa que es va esparracant,
mentre aquell cel s’emblanquina d’un munt de gavines que baixen grallant

Ai, pescador!, i al port ningú t’espera.
Ai, pescador!, llença els caps que ja els amarro jo.

Marxen amb el peix venut, la cremor del vermut i les butxaques plenes,
dintre d’alguna pensió fondran la salabror amb una dutxa ben freda.
I quan el sol toqui el dos i l’oest orgullós li reculli les cendres,
s’adreçaran tots plegats als burdells oblidats amb dames estupendes,
i quan la nit sigui al sac, la festa haurà esclatat al fons de les tavernes.

Els cants escantonen tots els seus records,
les penes no suren en els mars d’alcohol.
Cançons de taverna se senten al fons,
i les seves venes inflades pel rom.

S’hi han despullat les onades, les més descarades del "Mediterrà"
i les sirenes més belles que fan tombarelles cobertes de sal.
Algun sereno, els camàlics, els estraperlistes i l’autoritat,
la nit endreça les eines i aquets amb prou feines podran retornar.

Ai, pescador!, i en el port ningú t’espera.
Ai, pescador!, llença els caps que ja els amarro jo.