La teva olor 
  
Vaig arribar a casa saturat d’amor, 
la llum de l’albada i la teva olor, 
que duia enganxada arreu del meu cos, 
que vull conservar-la per sentir-te a prop. 
  
Aquella nit boja es va despullar, 
com l’arbre que sé que per tornar a brotar, 
les mil primaveres que jo vaig comptar, 
varen ser dues notes, "dos" nits un instant.  

Vaig tornar a buscar-te i no hi eres, no,
la porta tancada i clos el finestró,
jo que et donava tot el que era jo,
tu que en mi buscaves tanta comprensió.

I la pluja fina va plorar per mi
i els trons que bramaven varen ser mil crits,
d’una ànima trista, d’un cor sense pit,
que sempre que busca troba el seu esperit.

I vaig tornar a casa plorant per l’amor,
que la llum de l’alba em va deixar un cop;
d’allò sols em queda l’esma d’un record,
i el vent va emportar-se la teva olor.