La nostra cançó 
  
Avui que te’n vas et demano perdó, amor meu, 
per haver-te fet mal tant de temps. 
  
Ja sé que no valen disculpes, ha estat meva la culpa 
i ara ja és tard. 
  
Ell espera impacient que veieu junts la posta de sol. 
Mentrestant el dolor i la suor em castiguen el cos. 
Maleïda consciència, que tard se’n recorda, de tu.   

Lluny del teu cos no hi ha vida.
Tu creuràs que és mentida i m’ofega que em deixis així.

Avui que m’has dit que et senties ferida,
que demano a la vida que em deixi partir.

Sento els gelos, la ràbia i l’angoixa per ser mal amant, sento buit el meu cos i a la boca un regust amargant.
No trobo paraules per dir-te que et quedis amb mi.

Sents, amor meu, és la nostra cançó;
fou el primer petó i la promesa d’amor infinit.

El temps s’ha aturat al meu cap, sembla estrany,
fins avui m’havia oblidat del passat.

No et quedis callada, que em fas molt de mal,
has traït la promesa que em vas fer fa uns anys,
enfila la porta que no vull que em vegis plorant.

Pot ser... Junts... Deixa-ho estar, marxa amor,
que ja tinc ganes de despertar.