Blues


Arbres cremats per manca de pluja, 
estels il.luminats per la llum que puja,
sense escoltar el crit de l’univers, 
sense esperar que mori el meu vers. 

Mira els meus llavis, mira els meus ulls, trenquen l’ambient 
i poc a poc topen amb els pensaments. 

He cremat retalls de l’alba per escalfar-me les mans,
ajudeu-me i feu-me calda que els vents se l’emportaran.

La gran muntanya és bonica i blanca, la neu ja no és neu,
tan sols és un mar fet de barromera que estima la vall.

Vaig fent salts de porta en porta com llagosta de rostoll,
ja no tinc ni temps ni història, jo no sóc un heroi.

Un escolar que aixeca l’espelma,
un bisbe que diu fins demà companys,
una campana toca a morts d’hora,
les nenes calentes juguen la penyora.

Ja el quinqué no gita flama,
tot és angúnia al meu món,
ara ve Setmana Santa;
treurem a passejar pel carrer a Nostre Senyor.

Em crema l’infern que porto per dins,
no veig la claror i estic en perill.
Desitjo la mort quan estic dormint,
em sento fugir entre els núvols prims,
perdo la mirada a l’espai infinit.