El grumet

El grumet

Més menut que un tap de cossi, té un gos que es diu Soci i li fa de coixí.
Quan la nit tanca el negoci, li diu: “Vinga Soci, que anem a dormir”.
De matalàs, una xarxa, una vela, el cobrellit,
un altre dia que passa per al grumet més petit.

Fins que a la finestra el primer raig de sol escampa la llum que desprèn el nou jorn,
veient com al moll ja es belluga tothom, acomiada la son i fa fora la mandra.
La gorra calada, els guants foradats, les betes cordades, els peus congelats,
els ulls tan immensos que hi caben dos mars, va jugant a ser un drac que treu fum per la boca.

Dintre de la llotja li diu un patró si vol enrolar-se per ser pescador.
Va ser-ho el seu pare, un esquerp mariner, que va marxar un dia i no tornà mai més.

Deu homes i aquell minyó marxen vers l’horitzó cavalcant per les aigües,
i el mar que sembla planer es plega com un paper quan hi esbosses els aires.
La lluna corre que vola, reina en un eixam d’estels,
quan la matinada es cola, que a prop és el mar del cel.

Tothom es prepara i ja van a calar, veu l’art com s’enfonsa i els llums fan pujar
els peixos curiosos queden atrapats i s’escampen rebels per tota la coberta.
Amb la boca oberta i amb les mans al cap, la pell de gallina i el cor inundat
per un serpentí que li volta pel cos quan amb els pescadors omplen coves i caixes.

Els homes li diuen que és un talismà, mentides piadoses que sap esquivar.
Però sent que per dintre l’infant va creixent llançant per la borda tots els patiments.

A la llunyania, el Soci bordant, dofins que els escorten, gavines planant,
onades que fugen i es van endreçant als racons més tranquils del fons de la badia.
Collat a la proa com un mascaró, el nano es fa veure però està mort de son,
van a la subhasta i després el patró posarà en un sarró deu o dotze monedes.

I amb la confidència travessa mig port, se’n va a la barraca i amaga el tresor.
Vençut per la brega cau estabornit, pel mar ja navega el grumet més petit.